PMV2021 / EL SEGLE XX PER A FLAUTA I PIANO

EL SEGLE XX PER A FLAUTA I PIANO

Schnittke, Bartók, Hindemith, Prokofiev: quatre compositors del segle XX, quatre estètiques, tres nacionalitats, dos transcripciones i dues obres originals. Per la nostra proposta ens endinsem en el laberint del so modern del segle XX.

La força dels nacionalismes, les reaccions a l’expressió romàntica, la lluita contra les idees polítiques extremistes, el re-descobriment de la música popular i la indiferència del gran públic envers els estereotips de la música clàssica, van impulsar gairebé de forma violenta noves formes de creativitat i de investigació acústica i instrumental.

En la gran diversificació estètica i programàtica del s. XX, la flauta torna a ser un dels instruments protagonistes per la ductilitat del seu so i les possibilitats d’expansió de les seves tècniques interpretatives.

Alfred Schnittke (1934-1998)

SUITE EN ESTIL ANTIC

Alfred Schnittke (1934-1998) va ser considerar el mestre del poliestilisme a través del qual denunciava la decadència de la societat i la música modernes. En la Suite en estil antic (1972), original per a violí i piano però amb uns resultats bellíssims per a flauta, ofereix melodies de la seva pròpia creació procedents de bandes sonores de pel·lícules, fent servir l’estil barroc amb l’objectiu d’atraure un públic més senzill i despreocupat.

Béla Bartók (1881-1945)

DANSES FOLCLÒRIQUES RUMANES (1915)

El compositor húngarès Béla Bartók (1881-1945) va destacar, entre d’altres aspectes, com a investigador de la música folklòrica de l’Europa oriental i fundador de l’etnomusicologia. Les Danses populars rumanes, composades originalment per a piano el 1915, és un conjunt de sis peces curtes basades en melodies de Transilvania, originalment tocades al violí o la flauta.

Paul Hindemith (1895-1963)

SONATA PER A FLAUTA I PIANO (1936)

Al igual que Bartók, l’alemany Paul Hindemith (1895-1963) va emigrar als Estats Units per la repressió Nazi prèvia a la segona guerra mundial. A la sonata per a flauta i piano (1936), estrenada a Washington, rebutja l’expressió romàntica i es centra en la creació de la seva música objectiva, a través del desenvolupament motívic, la polifonia de línies musicalment independents i l’ús d’elements familiars de la música popular o de l’època clàssica.

Sergey Prokofiev (1891-1953)

SONATA PER A FLAUTA I PIANO op. 94 (1943)

La Sonata No. 2 en re major per a flauta i piano, op. 94 de Sergei Prokofiev (1891-1953). conté una sonoritat clàssica, clara i transparent, alternant temes lírics, ballables o imaginatius, però també vigorosos, amb vols de fantasia i humor, característiques pròpies de l’estil del seu compositor.