"Música silenciada"
Obres de Manuel Oltra i Louise Farrenc

MÚSICA SILENCIADA

Música que no sempre s'ha pogut lluir com realment mereix, unes obres que van molt lligades a una època i a un context històric en el qual es van compondre. Tant L. Farrenc com M. Oltra van estar coartats per un moment històric on la repressió, tant masclista, en el cas de Farrenc, com feixista en el cas d'Oltra, eren el pa de cada dia. Per tant, en aquest programa volem tornar a donar veu a una compositora i a un compositor que van estar silenciats durant una època de la seva vida. Aquestes dues obres, exemplifiquen la idiosincràcia d'aquesta formació poc usual on hi són presents una rica gamma de colors, textures i contrastos. Aquest caràcter defineix Ennèagon i per això creiem necessari compartir amb el públic aquestes dues obres que ho representen de forma magistral reunides en un mateix concert.


Manuel Oltra i Ferrer (1922 - 2015) nasqué a València, però ja des de molt jove la seva família s’establí a Barcelona. Començà els estudis musicals als 14 anys amb el mestre Josep Font Sabaté, estudiant intensament malgrat les dificultats pròpies de la Guerra Civil. La incorporació a l'exèrcit, al 1943, l'obligà a traslladar-se a Ceuta, on molt aviat aconseguí una plaça de professor al Conservatori Hispà-Marroquí de Tetuan. Tres anys més tard tornà a Barcelona, començant la seva activitat plenament musical com a pianista, director i compositor. Al 1957 cursa els estudis oficials en el Conservatori Superior Municipal de Música de Barcelona i de manera immediata entrà a formar part com a professor ajudant i, posteriorment, ja com a catedràtic d'Harmonia, Contrapunt i Formes Musicals, fou nomenat subdirector del Centre (del 1973 al 1981). Paral·lelament a la docència, exercí com a director d’entitats corals i folklòriques, on aprofità per ampliar la seva producció musical, una producció extensa i variada. Escriví composicions per agrupacions de cambra de diversos formats, obres simfòniques, obres per a cor a cappella o amb acompanyament instrumental, cantates infantils, obres per a cobla —entre les quals cal destacar la singular Rapsòdia per a Piano i Cobla (1953) per ser la primera obra per a aquesta formació instrumental—. L'harmonització de cançons i ballets tradicionals formen també un corpus notable de la seva obra, d'entre les quals destaca Bestiari (1957), basat en el poemari homònim de Pere Quart. Les seves obres més concertístiques, tanmateix, són d’un llenguatge d’acusat academicisme. L'any 1994 li va ser atorgat el Premi Nacional de Música en l'apartat de Composició i el Premi Nacional de Cultura Popular i Tradicional en l'apartat de Música, per la Generalitat de Catalunya. Al 2010, a l'edat de 88 anys li fou concedida la Creu de Sant Jordi.

Què millor que celebrar el centenari del seu naixement amb Doble 5 Suite? Una obra composta al 1962 per a quintet de vent i quintet de corda (d'on prové el seu nom) que va ser posteriorment arreglada per a quintet de vent i orquestra de corda. L'obra és va estrenar en 1974 en el Conservatori Superior Municipal de Música de Barcelona. Està composta, jugant amb el cinc, en cinc moviments de forma circular amb danses que obren i tanquen l'obra.


Louise Farrenc (1804-1875), anomenada realment Jeanne-Louise Dumont, va néixer a París abraçada per una família altament artística, família d' escultors de gran èxit, com també havien estat els seus predecessors. Guardonada dues vegades amb el Prix Chartier per l'Académie des Beaux-Arts, el 1861 i el 1869, va ser una figura imprescindible i una gran referent en l'educació, en la publicació de partitures, en composició i en interpretació pianísitica a tot el país. Als 15 anys va començar a prendre classes de composició, aparentment de forma no oficial, amb el professor de composició al Conservatori de París, Anton Reicha (1770–1836), però en casar-se amb el seu company d’estudis, el flautista Aristide Farrenc, dos anys més tard, va deixar els seus estudis per viatjar per França fent concerts com a duet artístic. Cansat d'aquest ritme tant frenètic, van fundar posteriorment una editorial Éditions Farrenc, la qual es va convertir en una de les editorials de música més conegudes de França. Van produir 23 volums de música per a piano i clavicèmbal que abastaven un ampli abast cronològic, titulat "Le Trésor des pianistes". També, va publicar un important llibre sobre la interpretació de la música antiga. Posteriorment va reprendre els seus estudis amb A. Reicha i va començar a fer gires com a virtuosa pianista de concerts. L'any 1842 va ser nomenada professora de piano al Conservatori de París, càrrec que va ocupar fins al 1873, dos anys abans de la seva mort. 

Encara queda molt per descobrir sobre la seva vida i la seva música, i afortumadament, en els darrers anys les seves composicions han tornat a ser reconegudes i interpretades. Aquest Nonet, op. 38, per instruments de vent i cordes, li va donar tal reconeixement, que va poder exigir al Conservatori de París que li pagués el mateix que els seus col·legues masculins, un fet inconcebible a l'època.