En aquest programa s’emparellen dues de les obres cabdals del repertori per a clarinet i quartet de corda: el Quintet per a clarinet i cordes de Wolfang A. Mozart i el de Johannes Brahms.

També anomenat Quintet Stadler, per qui fou estrenat, el quintet en La Major de Mozart és una obra important tant per al repertori clarinetístic, ja que el clarinet esdevé gairebé el solista de l’obra, com pel que fa a l’àmbit cambrístic.

En el primer moviment s’estableix el caràcter, l’atmòsfera que predominarà durant tota l’obra: línies melòdiques suaus que s’entrellacen entre totes les veus contrastant amb seccions de caire més virtuós.

Pel que fa al segon moviment, el Larghetto, Mozart escriu una de tantes melodies màgiques, íntimes i aparentment “senzilles”. No és d’extranyar que l’inclogués, dos anys després, com a segon moviment del seu concert per a clarinet també en La Major, tot i que amb algunes modificacions.

El Minuet ens retorna a l’alegria i la frescor després del segon moviment. Consta també de manera inusual de dos trios molt contrastants: en el primer hi escoltarem només les cordes en tonalitat menor i en el segon, novament reapareix el clarinet en tonalitat major.

Finalment, i com veurem també en el quintet de Brahms, Mozart acaba l’obra amb un tema amb variacions, concretament cinc variacions, i amb una estructura tant harmònica com melòdica molt similar entre totes elles permetent que cadascun dels instruments de la formació destaqui en algun moment, acabant amb l’última variació “Allegro”, àgil, dinàmica i juganera.

El Quintet per a clarinet en si menor, Opus 115 (1891) de Johannes Brahms és un pilar imponent en qualsevol revisió del repertori de música de cambra, així com la base de tot el repertori de música de cambra amb clarinet. La música és càlida, emotiva, amb carácter introspectiu i retrospectiu, com si fos un comiat tranquil i bonic.

Els moviments del quintet estan interrelacionats, com s'havia fet habitualment en la música de cambra tardana de Brahms, per patrons, motius i girs de frases musicals que apareixen i reapareixen en el llarg curs de l'obra.

Després de la suau malenconia del primer moviment en forma d'Allegro, arriba un notable Adagio en una forma senzilla de tres parts. Comença amb una melodia flotant al clarinet, rica però tranquil·lament acompanyada per les cordes apagades. Una secció mitjana contrastada converteix el primer tema en una rapsòdia gitana fosca i salvatge. El tercer moviment s'obre com un Andantino senzill i suau amb dos temes, que Brahms aviat transforma en un Presto non assai semblant a l'scherzo, ma con sentimento que comença tranquil·lament només a les cordes. Malgrat l'aparent gran canvi de tempo, Brahms escriu la música de manera que, tot i que sembla i se sent com si estigués passant a un gran ritme, el ritme real és gairebé el mateix que el de la música inicial.

L'últim moviment, Con moto, és un conjunt mozartià de variacions sobre un tema que sembla recordar el primer i el tercer moviment. A mesura que avança, el tema inicial del primer moviment, reapareix com a part i en combinació amb la música que és nova aquí, com si fos nova.