ELS   5   ELEMENTS

Els 5 elements

QUARTETS ROMÀNTICS AMB PIANO

Hi ha programes que semblen construïts com un petit viatge per la història de la sensibilitat musical. No tant una successió d’obres com un itinerari per diferents maneres d’entendre el cant compartit. El programa que ens presenta el conjunt 5 Elements proposa precisament això: un recorregut que, des del Romanticisme germànic fins a la tradició mediterrània i l’univers líric de l’Amèrica Llatina, explora el cant coral com a expressió d’una comunitat que es reconeix en la paraula i en la música.

 

Amb Franz Schubert entrem en un dels moments fundacionals de la cultura musical moderna: la Viena de les Schubertiades. Aquelles trobades d’amics, artistes i intel·lectuals eren molt més que simples vetllades musicals; eren espais de sociabilitat on la música esdevenia una forma de pensament compartit. Schubert, més que ningú, va saber convertir aquesta experiència en art.

 

A Der Tanz D 826, sobre text de Kolumban Schnitzer von Meerau, la dansa apareix com una metàfora de la vida. La joventut que somia amb festes i celebracions acaba descobrint la fragilitat de l’existència. Però la música de Schubert, lluny de caure en la resignació, transforma aquesta consciència en una celebració serena del present.

 

A Des Tages Weihe D 763, en canvi, el compositor sembla voler consagrar el pas del temps. El dia —amb la seva llum, el seu ritme i la seva efímera plenitud— esdevé objecte d’una mena de meditació musical. És una música que respira amplitud i que recorda fins a quin punt el Romanticisme va convertir la natura en mirall de l’experiència interior.

 

Finalment, Die Geselligkeit D 609, també coneguda com Lebenslust, reivindica el valor de la convivència. El mateix títol —la companyonia— resumeix l’esperit de l’obra: el cant com a espai de trobada, com a celebració col·lectiva de la vida.

 

Amb Johannes Brahms el Romanticisme es projecta cap a una altra direcció: la fascinació per les arrels populars. Els Zigeunerlieder, Op. 103 (1888) evoquen l’univers imaginat de la música gitana hongaresa, plena de ritmes ardents i d’una expressivitat directa i visceral. Brahms combina aquí energia rítmica i lirisme intens, creant peces que oscil·len constantment entre la dansa i la confidència amorosa.

 

El programa fa llavors un gir cap a la Mediterrània amb la figura de Eduard Toldrà, un dels creadors que millor ha sabut traduir en música l’esperit de la poesia catalana del segle XX. Toldrà entenia la cançó com una forma de delicadesa expressiva, com un diàleg íntim entre música i paraula.

 

A L’ombra del lledoner, amb text de Tomàs Garcés, el paisatge es converteix en espai de memòria i de contemplació. La música sembla respirar amb la mateixa calma amb què la poesia evoca l’ombra protectora de l’arbre.

 

En Festeig, sobre text de Joan Maragall, emergeix una dimensió més lluminosa i vitalista. El gest amorós, el joc de mirades i la frescor de la paraula maragalliana troben en la música de Toldrà una elegància natural que evita qualsevol artifici.

 

La tercera peça, Después que te conocí, posa música a un text del gran poeta barroc Francisco de Quevedo. Aquí el llenguatge s’intensifica: l’amor és passió i ferida alhora, i Toldrà respon amb una escriptura musical plena de matisos i subtilitats expressives. Les tres obres s’escolten en arranjaments corals de Jordi Domènech, que amplien la textura original sense perdre la delicadesa de l’univers toldranià.

 

El viatge culmina a l’altra banda de l’Atlàntic amb Carlos Guastavino i les seves Indianas, una de les col·leccions corals més estimades del repertori sud-americà. Guastavino, sovint anomenat el «Schubert argentí», va saber integrar la sensibilitat de la cançó europea amb les inflexions melòdiques i rítmiques del folklore del seu país.

 

Les Indianas són plenes de color, d’espontaneïtat i d’una poesia que respira paisatge i vida quotidiana. En elles, el cant coral recupera el seu origen més primigeni: el de la música que neix de la terra, de la llengua i de la comunitat que la canta.

 

Escoltades en conjunt, totes aquestes obres ens proposen una mateixa intuïció: el cant compartit és una forma de cultura i, alhora, una manera d’habitar el món. Des de la Viena romàntica fins a la Mediterrània de Toldrà o les pampes evocades per Guastavino, la música vocal ens recorda que la veu humana —quan es troba amb altres veus— pot transformar-se en un espai de memòria, d’emoció i de celebració. 

 

Oriol Pérez i Treviño

Primera part

 

Franz Schubert (1797-1828): 

Der Tanz  D 826 (Text de Kolumban Schnitzer Von Meerau)   

Des Tages Weihe  D 763 (Text anònim)  

Die Geselligkeit D 609 «Lebenslust» (Text de J. Karl Unger)

 

 

Johannes Brahms (1833-1897):  

Zigeunerlieder, Op. 103 

Poemes d'Hugo Conrat 

                        

- He, Zigeuner

- Hochgetürmte Rimaflut

- Wisst ihr, wann mein Kindchen

- Lieber Gott, du weisst

- Brauner Brusche führt zum Tanze

- Röslein dreie in der Reihe

- Kommt dir manchmal in den Sinn

- Horch der Wind klagt

- Weit und breit schaut niemand

- Mond verhüllt sein Angesicht

- Rote Abendwolken ziehn

​

​

*********

Segona part

 

Eduard Toldrà (1895-1962):

L´ombra del lledoner (Text de Tomàs Garcés) *

Festeig (Text de Joan Maragall) *

Después que te conocí (Text de Francisco de Quevedo) *

 

                        * Arranjaments de Jordi Domènech

 

 

Carlos Gustavino (1912-2000):

Indianas                                       

- Gala del día (Text d'Arturo Vázquez)

- Quién fuera como el jazmín (Text de León Benarós)

- Chañarcito, chañarcito (Text de León Benarós)

- Viento norte (Text d'Isaac Aizenberg)

- Al tribunal de tu pecho (Text de León Benarós)

- Una de dos (Text de Juan Ferreyra Basso)

​

************

 

Marta Mathéu, soprano

Mireia Pintó, mezzosoprano

Roger Padullés, tenor

Joan Martín-Royo, baríton

Stanislav Angelov, piano